DIVENDRES SANT
Son arribats sa Jurjur family a Cagliari. Per primera vegada no vam tenir problemes amb Ryanair, ja és raro... (la excepción que confirma la regla). Això sí, no podia anar tot bé, per qualque costat ens havien d'estafar... (recordau que això és Sardegna...). Es del lloguer de cotxes ens va fer pagar una cosa que ja havíem pagat o algo així. Gran benvinguda eh cunyi??
Però, això només era el començament... lo pitjor no era pagar lo des cotxe, sinó conduir es cotxe... Es fratello de na Joana va ser el més perjudicat, perquè conduir per aquí és algo molt paregut a un suïcidi... Ens vam passar sa sortida que havíem d'agafar, resulta que han decidit que ses senyals que indiquen ses sortides les han de col·locar després de la sortida... suposam que és una espècie de broma,... només faltava en Nelson amagat darrera fent JEE-JEE...!! Sa segona vegada que ens passarem de sortida es fratello no va tenir més remei que amollar un “Cagondeu” que ens va fer botar a totes! A més, per això que aquí anomenen autopista, (però ja te dic jo que no passa de carretera amb dos carrils per banda, sense arcen i una separació enmig... ) està ple d'entradetes on s'hi aturen fragonetas pa vender malacatones (bé, sa veritat és que eren taronges...) on s'ha vist mai!!
Una vegada a Oristano, anàrem de visita a ca sa nonna Grazia, que ens oferí un tassó de mirto i ens regalà una caixa de bombons (perquè aquí per Pasqua estan obsessionats amb es xocolata...) oooh que és de mona sa padrina!!
Férem una volta per aquest puebluxo i després, a la fi, es fratello va tastar una pizza sarda. Na Joana diu: - m'en va donar tot es camí,... que si d'aquí 4 hores menjarem una pizza, que si d'aquí 2 hores menjarem una pizza, que si d'aquí 20 minuts menjarem una pizza,...
DISSABTE
Embotits com a sardines dins es For-four,... iniciarem el turisme da vero.
Primera aturada: el nuraghi de Barumini, és una torre de pedrotes gegants que la van fer fa 3000 anys, és que abans feien ses coses per durar... no com ara que en dos dies au tot esbucat! Estava ple de passadizos i escales perilloses, una humitat... una poca claror... una claustrofòbia... Sa cunyi anava sa darrera i es fratello li va dir: - Vas bé?, i ella digué: - Sí; i no havia acabat de dir-ho i boom patinada (no va caure però eh!).
Tot seguit anàrem a n'es poble de Barumini, és a dir, Bar i Homes, però ni bar ni homes. Hi havia un mercat, però no, aquí sa regla general de que aprop d'un mercat està ple de bars, no funciona... Després de vàries preguntes i indicacions dels natius arribarem al bar, que per un que n'hi havia no estava ni indicat i a més, tancat en bon dissabte... una dona ens digué: - està tancat però si voleu tocau es timbre... comor? Això què és? Es clandestino de Barumini?? Ens resignarem, i sense fer la seconda colazione andiamo via a Cagliari.
Si anar en cotxe per sa meravellosa autopista d'aquí és xungo... figurau-vos per dins sa capital de s'illa... i sense mapa! Un poc més i ens xocam contra una taula enmig des carrer on venien eriçons de mar... Encara no sabem com, arribarem al centre i aparcarem.
Morts de fam, lo primer, era trobar un lloc per dinar... férem cas a sa guia i ens envià a un local que el recomanava dient que pareixia que duia tota sa vida allà... totalmente d'acordo con la guia... feia mil anys que allò no havia canviat..., ni siquiera els cambrers: un senyor i una senyora majors mal-lletats (normal, tota sa vida currant allà mateix...). Així com vam poder, vam desxifrar sa carta escrita a mà amb lletra de persona major, hi havia 3 tipus de pasta, això sí, totes 3 amb la mateixa salsa: pomodoro i au!. Ja de bon principi no li vam caure bé a n'aquella doneta, perquè pensà que volíem només un plat d'alberginíes per a tots i ja està... en realitat les volíem per picar.
De tornada cap a ca nostra, sa cunyi inicià un estudi sobre les benzineres: resulta que la benzina de la mateixa companyia és més cara als pobles que a l'autopista, i fins i tot canvia entre dues benzineres del mateix poble segons si està a l'entrada o a la sortida... bo?...
Vam tenir una urgència que ens va fer sortir de “s'autopista”. Quan vam voler tornar a entrar, ses indicacions ens van conduir a un carrer tallat amb mils de fletxes cadascuna apuntant un lloc diferent. Decidirem tornar enrere i agafarem un camí per a fer un canvi de sentit, però, resultà que aquest camí tenia el mateix nom que s'autopista, per tant, pensarem que sense voler havíem agafat el camí correcte... pobres ilusos!! Quina fou la nostra sorpresa, al descobrir que anàvem per una carretera vella xunga, paral·lela a l'autopista i que a més tenia el mateix nom... Per què posar noms diferents a ses carreteres si podem reciclar els mateixos? Tanmateix, todos los caminos llevan a Roma... Gràcies a s'astúcia de sa cunyi i a sa paciència des fratello retornarem a s'autopista i aconseguirem tornar a ca nostra, no sense haver-nos xapat es cul tot es camí,... - això pareix Àfrica o algo així- deia es fratello... Varen comprovar en carn i ossos que tot el que contam aquí és verídic, aquesta illa és surrealisme en estado puro.
E quando siamo arrivati a casa, ens esperava sa senyora Grazia amb una peasso lassanya. S'havia passat tot lo dia fent lassanyes per sa seva familia i anant a missa, com que ara també té dues nétes mallorquines també n'havia fet per a noltros. Mmmm buona buona!!
DIUMENGE DE PASQUA
Auguri di buona Pasqua a tutti!!
Ens aixecarem prest i partirem amb una bona aigua cap a Bossa. El camí va ser bastant llarg, passarem per molts de
puestos guapos però com que no teníem ganes de quedar remulls no baixarem a fer fotos. Sa cunyi feia de copiloto i anava desxifrant ses senyals i es mapa... Tot sense massa incidents fins que... bo?... Carretera cortada... Trobarem una rotonda on no es podia entrar... i ara que feim? Marxa enrere? Aparcam aqui i a cascar-la?... Ni de conya!! es fratello fent una infracció i envaint es carril contrari, amb dos collons va passar. Una vegada a la carretera que es suposava que estava tallada, allò no estava tallat ni res... Sa guia ja ho avisa que en aquestes carreteres te pots trobar moltes sorpreses, generalment desagradables: que si una guarda de pècores (ovelles), tramos sense asfaltar, etc., etc., etc.
Després de fer sa colazione a Bossa Marina, agafarem una carretera xunga i arribarem a Bossa. Un cop allà, visitarem es castell de Malaspina. Com que lo bo abunda... hi trobarem uns mallorquins. Però lo bo, no és que fossin mallorquins... sinó que eren uns coneguts de sa cunyi i es fratello! Pareix mentida, el món és un mocador brut!
Lo millor des castell va ser sa vista des d'allà dalt: Bossa i un camp verd que pareixia Escòcia (encara que no hi hem estat mai...). Però lo millor de lo millor van ser els ametlons que ens vam menjar mentre sa guia (que necessitava un megafono) ens explicava quatre xuminades que s'havia après de memòria.
Paraigua en mà... férem una volteta per Bossa, cercant un lloc on fer es dinar de Pasqua. I quin dinar de Pasqua, senyores...! joder! Resulta que aquí, Pasqua és com si fos Nadal només que canvien es Papo natale per un ou de xocolata. Per tant, el dinar de nadal-pasqua va ser totalment en concordança amb un dia de festa grossa. Ens passarem 3 hores asseguts a sa taula menjant, però menjant... res de sobremesa! Fins a 5 plats ens menjarem... després vam sortir rodolant...
En haver sopat, perquè sí..., som així de gorans i vam sopar de salsitxa sarda... vam decidir que li havíem de mostrar ses Rambles a n'es fratello. Justament ses rambles estaven tancades i anàrem a un local on a na Joana quasi li pega un atac de cor: Diooos!! Non ci credo!! SE POT FUMAR I TENEN BALLANTINES!! Amb un whisky de bon de veres la vam ressuscitar. Resulta però, que estava ple de pijillos i sa música era una vertadera cazzata (una merda vamos...). Així que andiamo via a sa birreria, on hi trobarem armat un karaoke. Quatre copes i milers d'ouets de xocolata després fins i tot noltros cantàvem en Marco Carta (sense micro però). També sortejaven ous de pasqua gegants, vam esperar mem si ens en tocava un, però hay que joderse, no vam tenir sort, però vam riure molt, tu què hi dius fratello?
De tornada cap a casa, volguérem fer particep a n'es fratello de sa nostra tradició mil·lenària de quan tornam de festa, és a dir, ens l'enduguérem a robar llorer....
DILLUNS: LA PASQUETTA
En la Pasquetta se bere, però com que noltros som bones nines (ja vos ho havíem dit) i st Vicenç ens queia un poc alluny... anàrem a fer sa península de Sinis, és a dir, sa zona de per devora ca nostra. Sa primera aturada fou San Giovanni di Sinis, on hi ha una església paleocristiana del segle VI, molt mona i molt antiga.
Després ens dirigirem a San Salvatore, on en teoria s'hi rodaven pel·lícules d'spaguetti wester (rotllo el desierto de Almería...) però allò no era wester ni nà, molta casa petitona baixeta i molta cotxería...
A mitjan dematí arribarem a sa ciutat fenícia de Tharros, on hi havia més pedres i dues col·lumnes (que surten a totes ses fotos turístiques...) que resulta que són falses. Es lloc era bastant guapo, la mar per tots els costats, eren llestos aquests fenicis, jo també m'hi hagués fet un xalet si pogués... Després dels fenicis hi passà tot quisqui per allà: que si romans, cartaginesos, etc. Hi havia unes tombes, allà enmig de ses males herbes, on sa mamà de na Jurjur hi veié números romans gravats... joer mamà quina vista!! jo amb sa foto ampliada i tot encara no he vist res!
A sa platja d'allà, hi havia molts de xiringuitos i na Joana amb sa famada que tenia només sentia olor de carn torrada,... però els demés només sentíem olor de peix. Menos mal des kinder bueno que ens va comprar “la mamma”.
Després anàrem a Is Arutas, una platja amb arena feta de quars. Molto bella!! A més, feia una passada de dia i férem una estona sa fotosíntesi. Volíem anar a dinar a un xiringuito de sa platja que en teoria estava a 500m, però com que aquí ses teories solen ser molt diferents a sa realitat... decidirem agafar es cotxe. En principi, un camí de platja, no ha tenir massa complicacions... però acabarem fent un rally per enmig de mil bassiots... desistirem i tornarem enrere.
Una vegada a sa carretera, només veiem cartells de restaurants que després no existien. Finalment arribarem a Riola Sardo on dinarem a n'es bar des futbol. Primer futbolín que veim a Itàlia i xungo xungo, de plàstic, això no és futbolín ni és nà. Amb una cambrera ben aguda menjarem una pizza buona buona i ens beguérem un mirto per així anar més contentillos fins a Mandriola, on vérem els fenicopteros (flamencos), i férem un intent de jugar a beisbol amb una canya i unes bolles de posidonia...
En arribar a casa, sa padrina ens esperava amb un munter de pastelitos i trossos d'ou de pasqua gegant. Hem pensat que en realitat és sa bruixa d'en Hansel i Gretel que ens vol engreixar per a després ficar-nos dins s'olla.
El dia següent sa Jurjur family ens abandonà i retornarem a la nostra rutina. Moltes gràcies Jurjur family, ens ho hem passat molt bé, podeu tornar en voler!
Reflexió de tants de dies: jo crec que pes 10Kg més i tu?
.JPG)
.JPG)
.JPG)
prés d'aquest estrany impàs de dues setmanes, hem tornat a la rutina surrealista de la nostra vida oristanesa. Com que ja teníem mono, el primer que férem fou anar a n'es nostre estimat Iperstanda a conectar-nos al feisbuc.
