Capitolo otto: una història de merda.

La nostra primera visita a la universitat fou bastant satisfactòria. Es tracta d'un edifici antic amb un claustre più bello. És un lloc petit i acollidor, amb una biblioteca minúscula però cuca, i una aula d'informàtica pijíssima. Les pantalles dels ordinadors estan incorporades dins la taula, has d'aixecar una espècie de comporta i la pantalla surt d'allà (ja mirarem de fer una foto quan en Francesco no miri). Molt pijos sí, però s'internete lentíssim... Allà vam conèixer molta gent, profes, secretàries i coses així,... les ragazze espanyoles són sa novetat. També vam conèixer un alumne, en Tizziano, que més que italià té una pinta de guiri del nord que tira d'esquena... és poc mono, però va ser agut.

Amb les poques feines que tenim ara per ara (i els pocs bars que hi ha... estam molt indignades amb la poca cultura de bar que tenen per aquí...) ens passam el dia com a dues jubilades: visitam supermercats, comparam preus, miram obres, ens asseiem a prendre el sol als bancs de les places, criticam a la gent que passa, etc etc etc. El que ens diferència dels jubilats normals, i ens dóna un toc de modernitat, és que a més de seure tranquil·lament als centres comercials, noltros duim el portàtil i ens conectem a internete que és gratis. Això ens converteix en un espectacle per a la gent que passa per allà, fins i tot uns ninyatos es van passar mitja hora cotilleant els nostres feisbucs de reüll... quins pocavergonyes! (ja hem adoptat ses típiques frases de sa padrina, això comença a ser greu...).

Els resultats del nostre detallat estudi dels diferents supermercats d'Oristano revel·la diversa informació interessant (o no):

- Aquí no mengen carn, o por lo menos a cap súper n'hi ha (i això que n'hem visitat un grapat!).
- No tenen puré, malgrat els anuncien per la tele...
- No hi ha manera de trobar Nesquik (na Joana en té mono, i de Ballantine's també, que, de fet als bars no en tenen tampoc, I can't believe it... s'haurà de resignar a beure JB).
- Això sí, pasta n'hi ha a balquena! Fins i tot hem trobat sacs de macarrons de 10kg!

Hem decidit que per alegrar-nos un poc la vida aniríem a fer una birra abaix de ca nostra, on també hem estat s'atracció, primer per ser estrangeres i segon perquè erem les úniques dones dins un bar ple d'homes. Hem fet una peasso Heinecken de més de mig litre i hem menjat una espècie de làmines de pa cruixent amb oli, que suposam que deu ser la tapa d'aquí...

Contentilles i mortes de pixera hem pujat per amunt i ooh! Sorpresa!! algo sura en el water!! ens hem trobat ses pijes totes alçurades intentant desembossar es water (ple de merda) amb aigua bollint, lleixivet, esperit, i tots els productes químics que teníen,... lo bo, és que tenien un únic glop de desastacador i ses molt pomes l'han tirat dins sa dutxa,... no entenem encara perquè... Una ficava un cable dins es water però tampoc li veiem utilitat... Noltros hem intentat posar el nostre granet d'arena proposant la utilització d'un desembossador d'aquest de plàstic que fas xuf xuf i au merda per tot i water desembossat! Però resulta que no tenen ni idea del que és això... puto Berlusconi, vaja educació que es dóna a ses escoles... En fi, després d'ollades i ollades d'aigua calenta han dessistit i hem acabat pixant dins es bidet... triste pero cierto, no n'hi ha pus...

Reflexió del dia: Recuperem s'orinal que fa un bon servici!

Capitolo sette: sa Sartiglia II (nova classe de sociologia).

Avui hi tornava a haver sa Sartiglia (repetició de la jugada...) Pareixia que tornàvem a ser diumenge passat, perquè tot era exactament igual. I noltros, si fa no fa,... hem fet lo mateix,... És a dir, passar fred pel carrer mentre miram com sa gent beu vernaccia (mistela xunga) i mengen. Perquè avui sí, hem entès en què consisteixen aquestes festes: menjar i beure i beure i menjar,... per això és normal que en plenes festes ningú s'engati, ja que tot lo dia mengen, figura't que es foten un rissoto a les 5 de s'horabaixa...

Els que sí que feien festa eren uns jovenets, menors de 18 anys tots, que s'havien montat una superdiscoteca davall una porxada d'un banc amb un carrito des mercadona plè de bafles i música de cotxets de xoque. Hem estat temptades de ficar-nos enmig de sa pista... però ja tenim una edat difícil... De tots els jovenets que hem vist pululant per Oristano, n'hi havia molts que anaven disfressats, i d'altres que no tenim massa clar si aquesta era la seva roba habitual o una disfressa poc currada...

Lo que ha posat dels nervis a na Joana són els putos nins amb els xuf-xuf d'spray d'aquest que surt en fil de colors (fijo que és supercontaminant), que no aturaven de ruixar ses parets i ses persones: on conyo eren son pare i sa mare?? Bueno, tot s'ha de dir, hem vist papàs molt didàctics ensenyant als seus fills com ruixar amb aquesta merda,...

També hem arribat a sa conclusió de que sa gent veu una barrera i sa tendència és aferrar-s'hi i esperar, no sabem que esperen perquè allà no ha passat res.

Sa nota divertida l'han posada uns frikis que han vengut a fotografiar-se amb nosaltres, devien tenir menys de 18 anys perquè eren monos i no duien ulleres de sol. Xerrant de monos,... ha passat el bon Jesús i jodeer ja ho creim que fa miracles, com estava es tio!! Però per molta devoció que pugui crear, no és res comparat amb las pasiones que aixeca el nou mister Sardigna. Ens sap greu per aquell desconegut de diumenge que queda totalment relegat i sepultat per la sonrisa profident d'aquest tros de firero que hem trobat avui. Hem deicit que recorrerem totes les fires de Sardigna com qui va en peregrinació...

Tot aquest estudi de sociologia avançada l'hem regat amb un magnífic gelatto de pannacotta!! mmm,...!!

Reflexió del dia: no vos pareix que avui hem reflexionat abastament ja?

Capitolo sei: de supermercatto a supermercatto i tiro porque me ha tocatto

Abans de res, hauríem de fer una fe de errata (que na Marianna no sap que conyo és això i suposa que vol dir rectificació) pues eso, que s'home aquell de sa Sartiglia no va caure sinó que es molt colló va travessar mentre venien es cavalls a tota llet i clar el van trepitjar, per buona fortuna no és mort sinó a l'hospital que es recupera d'un traumatisme craneoencefàlic sever (això ho hem vist per sa tele, el que significa que devem començar a entendre s'italià...)

Avui na Joana s'ha despert amb s'esquena destrossada, perquè resulta que el llit de la senyora Grazzia està tort, però a caballo regalado... Hem anat a fer sa colazzione al bar de baix de ca nostra (tenim un bar abaix de ca nostra!!! abaix literalment!!) i es cambrer, que ens ha vist amb cara de forasteres, ens ha fet una estrelleta de cacau al capuccino, oooh que mono!!.
Ha estat un dia de supermercatos, hem fet sa compra grossa a un Dico (diríem que un Dia o algo així).

Hem anat a un internet-point on ens han estafat de nou, a més de fitxar-nos (amb fotocòpia de DNI inclosa). Segona estafada del dia: plat de pasta i lasagna precuinades a preu d'or.

De camí a casa hem trobat un xino, i com que no tenim massa coses a fer, hem entrat a pegar una ullada. Quina seria la nostra sorpresa quan hem descobert que als xinos d'aquí NO hi ha de tot!! això no és un xino ni és nà!! pràcticament només hi havia roba i coleteros horters...

Després de guanyar a na Joana per primer pic en sa meva vida al poker-daus!! hem anat a un centre comercial rotllo Porto Pi en cutrero, perquè ens han dit que hi havia wifi i realment estam enganxades a n'aquesta droga del feisbuc... Hem voltat tot es centre comercial, pujant i baixant per ses escales mecàniques un parell mallorquí de vegades... fins que hem descobert que per a obtenir sa puta clau d'internet ens havíen de fitxar de nou, prèvia fotocòpia del DNI (of course), puto Berlusconi ens la té jurada als inmigrants....

Una vegada a casa hem fet una truita amb patata a ses italianes (perquè no dir-ho BONÍSSIMA) . Com que després ens feien veure Grande fratello i no tenim l'estómac preparat per a sa telebasura (haurem de comprar almax a carretades...) hem vengut a morir-nos de fred dins es quarto i a escriure aquestes paranoies. Ale buona notte!

Reflexió del dia: aquí te fitxen fins i tot per anar a cagar.

Capitolo cinque: sa Sartiglia vista per noltros

Buongiorno!! Ens hem despert per primera vegada a la que serà la nostra casa. Necessitàvem una dutxa, però como no? No teniem tovalloles, per culpa de qui? Fa falta que ho diguem? (paraules patrocinades per Ryanair...). Apestant i amb els cabells oliosos ens hem dirigit cap a un centre comercial que en teoria obri en diumenge, però degut a la nostra gran fortuna... avui estava tancat. Una altra vegada, la intervenció de la senyora Grazzia ha estat crucial ja que ens ha deixat unes tovalloles, ella passava pena perquè no eren el mateix conjunt però noltros passàvem pena perquè eren tan petites que no bastaven ni per eixugar es dits del peu...

En fi, ens hem pogut dutxar i després ens han pujat a un cotxe amb destí desconegut. Hem anat a una scuderia, i vos demanareu que és això? Idò era un lloc ple de gent torrant i bevent una espècie de mistela rància i música tradicional sarda. Hem conegut a molta gent de sa qual ara ja no ens enrecordam... I també, hem vist els caixers abans de sortir a fer sa Sartiglia aquesta, s'ambient prometia: cervessa, vi, menjar, truita de macarrons, gent, música,... una tia enrollada que no aturava d'abocar-nos mistela xunga ,... però ses pijes s'han cansat i hem partit al pis perquè s'havien de canviar.

Després, hem anat al centre on hi havia una espècie de fira on bàsicament venien menjar de torrada. Hem dinat d'un panino de vitello (pa, sal i xua de vedella torrada) i hem conegut als mojinos escocíos de Sardenya (almenys en Sevilla era clavat jajaja). Dos eren ben aguts, els altres no ho sabem perquè no han obert boca. Quan ens hem cansat de fer es canet darrere ses pijes hem decidit partir a descobrir Oristano pel nostre compte, que ha consistit en:

- Fer una volta de reconeixement.
- Pillar una ichnusa (cervessa local), que no és bevedora, tot s'ha de dir...
- Posar el radar tios buenos en marxa...
- Seure als escalons d'una església a verlas venir
- Passar molt de fred estant dretes dues hores esperant sa processó de sa Sartiglia
- Veure sa processó de sa Sartiglia, bastant accidentada malauradament.

Sa processó ha consistit en: n'Eleonora d'Arborea damunt un cavall seguida de la seva cort formada per: il capo de la mafia (clavat al dels simpsons), un parell de princesses guapes i un parell d'hermanastras lletges, moltes dones vestides a sa manera tradicional oristanesa (molt hortera), una guarda d'skinheads, una papallona i una abella tamany nina, una banda de trompetistes i tamborileros i molts molts molts de cavalls de les distintes escuderies cada qual més hortera que l'anterior.

Una vegada acabada sa processó, s'iniciava una exhibició acrobàtica de cavallistes i cavalls truncada per la súbita mort d'un cavall i la caiguda d'un home de damunt una bala de palla, que més envant hem sabut que també ha mort , degut a n'això s'ha acabat sa Sartiglia, i com que estavem mortes congelades de fred hem vengut al pis i ens l'hem fet un poquet nostre.

Després de sopar hem vist en House en italià, que té una veu de pito que ni acollona a un nin de 3 anys. I au, a fer nones.

Sa teoria del dia ha sortit arrel de ses nostres mentes calenturientas, més que res perquè hem tengut moltíssim de temps per a veure passar gent. I és que, joder, ni un punyetero tio que poguessis dir guapo, guapo, guapo!! (esperem que te faci gràcia Biel). Hem vist iogurins amb molt bon potencial, però clar no som pederastes..., i els homes en edad de merecer... uuf. Hem decidit que els sards deuen tenir un gen defectuós, que en complir els 18 anys fa que es perdin. Una altra cosa que ens hem fixat és que tots duen ullerotes de sol (plogui, faci sol o sigui de vespre) i que la caguen quan se les lleven. Sa nostra teoria és que quan compleixen els 18 anys fan sa seva presentació en societat i els hi regalen les ulleres de sol: - Au jas nin, que tens un gen xungo i te faran falta!!. Per altra banda, a ses dones, totes molt guapes, això sí, (deu ser que el gen defectuós es troba al cromosoma Y) en complir els 14 anys els hi regalen kilos i kilos de colorete, però a ningú se l'hi ocorre ensenyar-li's a posar-se'l.

Hem trobat tres excepcions que confirmen sa regla, un dels quals l'hem declarat mister Sardegna.

Reflexió del dia: mentalidad sueca con beca, completamente loco por pecar.

Capitolo quattro: il surrealismo

Bueno, de bon mati i havent dormit fatal per cortesia del vi barato... abandonam el que havia estat la nostra llar durant dos dies per a embarcar-nos en un futur, si més no, incert.

Hem assistit a una classe de sociologia a la intempèrie on hem descobert tot el tipus de fauna que es passeja per Sassari. O el que el seria el mateix, hem estat tres hores tirades a s'aturada des bus i no teníem millor cosa que fer que mirar i criticar a sa gent que passava per allà. Amb tant de temps, també hem descobert noves raons del perquè ens trobem tancades en el món de fa 15 anys: fa por lo menos 15 anys que no asfalten, ni canvien les rajoles de les aceres i molt menys pinten els passos de peatons (normal que així els cotxes no s'aturin, no les veuen...).

El que també hem descobert és que els buseros locos viatgen en pulma i són autistes (???).

Transcorregudes dues hores de bus (que encara no entenem com hem encertat el que ens duia a Oristano...) hem arribat a la que serà la nostra città. Després de comprovar que les cabines no funcionen, però això sí, es traguen ses monedes... hem quedat amb una tia que no sabíem niente i ens ha vengut a cercar per ajudar-nos a trobar un lloc on dormir, aquí comença el surrealisme de la nostra història. Aquesta tia ens ha duit a ca seva on ens ha presentat a sa seva companya de pis, elles tenen una habitació amb només un llit petit, per això, ens hem passat s'horabaixa cridant a bedsandbreakfasts que estaven complets perquè Oristano està en festes. Després, ens han duit a ca un tio que tenia una habitació amb un sol llit en un pis horrorós. Descripció del pis: hi havia una vertadera obra d'art contemporània (pensau que vivim 15 anys enrere) composta per una estufa de butano de l'any de la picor amb un tapete de ganxet damunt i a sobre una televisió xunga i damunt d'aquesta un arbre de nadal de plàstic dels xinos (en dos palabras: im prezionante!!) per acabar de compondre es quadre retro-barroc dins sa sala també hi havia sa gelera. Quan li hem dit que no volíem estar a ca seva, es tipo aquest ha telefonat a una parella d'amigues seves lesbianes que ens llogaven una habitació per a noltros dues. Amb el nostre superitalià xapurrejat hem decidit que com que ses dues ties del primer pis es traslladen d'aquí dues setmanes, noltros ens podiem quedar el seu pis,... però... que conyo feim aquestes dues setmanes? Aquí entra en joc la senyora Grazzia, sa casera que viu enfrente, que ha cridat al seu fill perquè ens dugués un altre llit per a ficar al miniquarto i així poder viure dues setmanes amb aquestes dues al·lotes. I així, sin comerlo ni beberlo, ja tenim pis.

(no sé si vos podeu imaginar el grau de surrealisme que ha arribat a tenir la nostra vida en aquests moments, però posau-vos a la nostra pell i rebreu!!)

Bueno, resumint, ara mateix estam compartint pis amb dues al·lotes italianes un poc pijes però ben agudes. Molt amablement es van oferir a fer-nos un plat de pasta per a sopar, i na Joana diu oooh! Menjarem pasta feta per italianes autèntiques!!... Sí sa pasta era italiana, sa salsa,... també, això sí, tot era de pot! Quina decepció!... sin comentarios...

Finalment vam descobrir que els gustos televisius d'aquestes tipes rocen sa telebasura... ens van fer veure el festival de san Remo... per lo que decidirem andiare a dormir en bon dissabte i en festes. Però tot s'ha de dir que si no vam sortir és perquè no teníem rímel degut a ses males putes de Ryanair (vos sonen, no?).


Reflexió del dia: això no és Sassari, això és Sibèria!!

Capitolo tre: Sa teoria dels 15 anys.

Ens hem aixecat superesbraonades i com que the Sun is shinning, hem deicidit que seria un giorno felice! Hem cercat es nom de sa professora, que al final era Pusino (ni Sousino, ni polles!), i amb els busos ja estudiats..., hem anat l'altra punta de ciutat. Amb una mica més de sort, hem trobat la professora en qüestió, que ha resultat ser una bellíssima persona i s'ha convertit en sa nostra Mamma italiana. Ens ho ha arreglat todo, todo i todo, i hem pogut partir a fer turisme, que ha consistit en:


- Fer la fotosíntesi a un giardino pubblico.
- Visitar en Vittorio Emanuele II i veure el tio més bo, ara per ara.
- Menjar un plat de pasta autèntica italiana devora una panda de mafiosos (encara que aquí el 90% d'homes ho pareixen... però aquests més!). Coloma, aqui sa pasta no té ni punt de comparació, has de venir!.
- Mirar els simpsons, como no, també els fan a les 14:00h, deu ser una qüestió mediterrània...
- Fer sa sesta amb s'MTV.
- Anar a fer una cervessa a un happy hour inexistent ... (merda de publicitat enganyosa).
- Comprar vi barato al Lidl i engatar-nos a s'habitació escrivint això... (trsite pero cierto en bon divendres!! ).

Ara mateix, llegint això, ens hem adonat que s'ofici de turistes no és lo nostre.

Voltant per la ciutat, hem començat a lligar caps i oooh! Eureka!! hem formulat una teoria: Sardenya viu 15 anys enrere!!. El perquè de tot això és ben variat:

1. A la televisió fan: La Aldea del Arce, Padres Forzosos (uooo), Urgencias,... entre d'altres series passadíssimes de moda que el vi no ens permet recordar.... I el colmo dels colmos: Sensación de vivir!!
2. Els autobusos són de l'any de la pèra, no es desmunten perquè déu no ho vol, és que aquí són molt catòlics...
3. Tot està molt deixat: aceres amb forats, façanes que pareixen cases abandonades i després resulta que és el Cinema Moderno... (pot ser no enteneu rès, però noltros ens xapam es cul...)
4. Sa gent deixa els cotxes oberts, aparca on vol, no respecta les senyals de trànsit (aquí fijo que no van amb punts).
5. El 50% dels cotxes són Pandas i l'altra meitat a Mallorca fa almanco 15 anys que no hi són.
6. Ses ties es passegen amb anoracs abuetats d'aquests amb pèl a sa caputxa (jo tenia 10 anys quan això s'usava i ja ho trobava horter!)
7. Estan invadides per estores d'aquestes de ca sa repadrina.

Bé, pot ser això no vos convenç, però veniu i ens donareu sa raó!

Reflexió del dia: Noltros dues som com a dues roses dins un camp de cards.

Capitolo due: Pateando la città

Després de dormir de puta mare, despertam amb una sorpresa televisiva, aquí fan l'Aldea del Arce colega!!.

Ara toca partir cap a Sassari, altra vegada carregades com a mules, nos echamos a la calle a cercar es bus. Un senyor molt amable que venia de comprar es pa ens, va veure amb el mapa i ens demanà on anàvem. Desinteressadament, i fent una voltera que te cagues, aquest senyor (pa en mà) ens acompanyà fins al bus, explicant-nos coses en una llengua desconeguda, si més no estranya, que ell deia que era català, però jo te dic que no ho era, jajaja!

Després de sofrir un altre autobusero loco (ja te dic jo que això comença a ser normal...) que no ens va voler obrir es maletero per a ses maletes..., arribam a Sassari. Allà, un taxista amb uns collons com dos melons, ens va estafar de mala manera, cobrant-nos 7€ per anar dos carrers més enllà... ja ens hagués pogut dir: ragazzi això és aqui devora!!

El colmo dels colmos té nom propi: Giampiero Secchi, capità de les relacions internacionals, no hem conegut mai home tan colló (i mira tu... que hem corregut món...). Bé, el subjecte en qüestió, veient que nosaltres NON CAPITAMO NIENTE, comença a xerrar més aviat i ens envia a cercar una professora a s'altre punta de ciutat... Aqui va ser quan vam decidir que a l'Alguer són més aguts que a Sassari (també confirmat posteriorment). Per si no era poc..., s'hotel estava a una punta, sa tal professora Soussina, Soussinya o Sounosequè a s'altra..., i noltros enmig carregades com a mules...

Estressades i emprenyades decidim pillar un taxi fins a s'hotel. Es taxista ens volia estafar 19€, però es veu que li vam fer pena i ens va cobrar només la meitat.

Una vegada maletes deixades, agafam es bus 8 sense pagar (aqui no paga ni déu...) no sabiem on duia, però na Joana tenia fumera (el tabac està dins s'altra maleta gràcies a ses males putes de Ryanair) i vam baixar davant una tenda de tabac. Camina caminaràs i envant et faràs... després de molts de km arribarem a sa facoltà di Agraria per a cercar una professora de cuyo nombre no conseguiamos acordarnos. Voltes i voltes per dins aquells edificis, que necessitaven una reforma urgent, només aclarirem que sa secretaria d'Agraria està a sa facultat de Medicina!! (comoorrr??) i a damunt estava tancada.... Abandonam sa nostra missió i decidim cercar un lloc per a menjar.

De tornada a s'hotel (pateant TOTA la ciutat) com que el camí era molt llarg vam tenir temps per a pensar tot un seguit de coses:

1. Aquí són uns porcs-brutanxos, tot està molt brut.
2. No arreglen ses aceres, si ets discapacitat aquesta no és sa teva ciutat.
3. Sassari té moltes places sí, però totes en obres.
4. Aquí no hi ha ferraris, el 75% dels cotxes son Fiat (Xorri ja ens sap greu).
5. Sa gent no paga al bus, noltros tampoc... perquè ens hem adonat de que aqui tothom fa lo que li dona la gana... idò noltros també!!
6. Els semàfors tenen el vermell més gros, però no serveix de res, vam com a locos, que hi ha pas de zebra idò no s'aturen... que no n'hi ha, idò s'aturen... ale!
7. La cadena de supermercats majoritària és la SISA,... feis les vostres bromes...

La nota negativa és que de cada 100 homes, 75 són vells (aguts sí, però vells també), 25 joves, d'aquests, 15 són massa joves, i dels 10 aprofitables..., 5 són quillos i els 5 que són interessants, van en cotxe! Conclusió: haurem de fer Stop!

Finalmemt vam trobar una espècie de Lid'l a lo cutre (imagina't!!) on, això sí, vam fer una supercompra per 7 euracos, basta que vos diguem: 1kg de galletes a 0,99€, això sí ,contenen amoni i tenen gust a cartró. Això no és tot, 2L d'aigua a 0,18€, barato èèèh? Idò jas, 15,2mg/L de nitrats i 1,89 de bromur!! Toma ya!! Quien dijo miedo?!! Menos mal de ses peres italianes, eren pères, però enoormes i marrons... no sé jo... amb aquest curriculum... si són mutantes o què...

Reflexió del dia: Sassari està en obres, ja li fa falta ja...

Capitolo uno: Psicosi a l'aeroport

Arribam amb el temps bastant just, bé, bastant tard, a Son Sant Joan on ens trobam a dues males putes de Ryanair que ens volien fer pagar més de 500€ d'excés d'equipatge. Les nostres ments privilegiades hagueren de decidir en menys de mig minut quina maleta agafar i quina deixar, davall sa pressió de dues subnormales que no paraven de dir: en 3 minutos cerramos os vais o os quedais? Conyo, partim, partim!!. Amb una maleta menys, 75 euros menos i s'orgull ferit partim cap a Girona.

Després de tot un dia tirades per una merda d'aeroport sense wifi ni ná (na Marianna va aprendre a jugar a poker amb dados) tornarem a pagar 75€ més. Lo únic aprofitable d'aquest dia va ser descobrir que Ryanair son uns estafadors (na Joana pròximament iniciarà una campanya de desprestigi via feisbuc).

Una vegada a l'Alguer descobrim que Sardigna no est Italia, pillam per 0,70€ un autobusero loco (cosa que posteriorment descobrim que és totalment normal) i arribam a una plaça deserta on ens espera un home vell amb gorra que ens ven un albergho, quan li deim que ja en tenim s'ofereix per acompanyar-nos fins al taxi, malauradament descobrim que el taxi és ell, i clar ens acollonarem (sa meva mama me va dir q no me fies dels desconeguts). Partirem a córrer cap al busero loco, l'home de sa gorra, molt ofès, ens persegueix i diu que és de turisme, el busero loco ho confirma i noltros ens fiam... això sí,... sense deixar d'estar acollonades.

Una vegada a s'albergho caiem mortes dins un llit molt mono. Ale Bona notte!

Reflexió del dia: Nunca mais Ryanair. No sin mi segunda maleta!