Capitolo venti: Serata sarda

Divendres ens vam passar es dia preparant sangria, que amb aquesta merda de vi barato que tenen per aquí... va sortir ben xereca... Havíem quedat amb ses úniques al·lotes que coneixem per anar a sopar a qualque lloc desconegut per noltros. Lo únic que sabíem és que ens farien menjar sard.

A les 7 i 20 ens van cridar i ens van dir que a les 7 i 30 ens passarien a cercar... comor??? Ja no és sa primera vegada que ens ho fan... però que se pensen? Que jo estic aquí tot lo dia arreglada i a n'es sofà esperant que me cridis?? Com que no estàvem llestes, de fet ni erem a ca nostra... vam quedar que hi aniríem més tard amb els veïnats.

Vam partir, i per arribar a un lloc que està només a 6km vam tardar mitja hora... Finalment, varem arribar a ca es novio d'una d'aquestes al·lotes, a na Joana li piachuta molto, llàstima que estigui finançat... Per variar, vam conèixer més homes. Erem uns 15, inclòs un senyor que és es conserge de s'universitat. Ens hem fixat que aquí es mescla gent de tota edat sense cap problema.

Es sopar sard, va ser bo i abundant. Pasta (como no) a la campidanese, és a dir, tomàtiga, ceba i salsitxa sarda... pel nostre gust un poc d'espècies no li hauria anat malament. I després carnota torrada i como no, salsitxa sarda torrada.. Tot això condimentat amb una ensalada d'api i ravenets... com es poden menjar això així??

Va ser un vespre de tranquis, però bastant entretingut. Na Joana va trobar un nou macizo que no havia reparat... i na Marianna en va trobar un de nou molt agut (i no atura de donar-li sa tabarra a na Joana...).

Sa frase des vespre: lo sard és lo millor del món, i si algo no funciona és perquè realment no és sard... i si no vos queda clar xerrau amb es conserge.

Es van escollonar de noltros quan vam dir que baixam a n'es barcisio a beure birra i jugar a bríscola. Segons ells, això és cosa de vells.... A més, que com que els espanyols es passen es dia jugant a cartes al bar no tenen temps per ses dones. I que els italians (i per extensió els argentins) no juguen a cartes i es dediquen a ses dones. A lo qual noltros vam respondre que els italians i els argentins són els més cabrons de tots, perquè tenen tant de temps que no el dediquen sols a sa seva dona, sinó a totes. Molta paraula guapa, però després te la peguen... i un ens va dir que a noltros ja ens agrada que ens diguin paraules guapes i na Joana va contestar: sí, però també m'agrada passar per es portal si pot ser... vam riure molt, voltros pot ser no, però noltros sí, au.

En haver sopat, el centre d'atenció va ser en Billy, un labrador negre guapíssim i enoorme, ooooh Joana jo en vull un!!! En compran un ??

Reflexió del dia: no sabem perquè, però el 90% de sa gent que coneixem són tios.

Capitolo diciannove: festa de primavera

Després d'un mes aquí, hem descobert que en Tiziano (es primer al·lot que vam conèixer) viu just davant ca nostra, des nostre bany es veu es seu quarto. I ho vam descobrir perquè ens va venir a cercar per anar a sa nostra primera festa universitària a Oristano.

Era una festa a un club pijillo-minimalista, amb uns sofas superdivinos de la muerte (que encara no sabem com però en robarem un i el durem aquí). A n'es principi, no hi havia ningú..., quina fou la nostra alegria quan vérem entrar els nostres companys de classe. A poc poc, sa cosa es va començar a animar i vam poder recaptar molt de material...

Un dels nostres companys de classe, amb una pinta de Che Guevara que tira d'esquena... ens va sorprendre gratament. Pensàvem que era el típic que es queda amb sa seva cervesa a n'es racó, idò no, li va costar, però al final “el rey de la pista”. Al otro lado del ring, fent-li sa competència, però ja des d'un principi, el showman que va obrir i tancar sa pista. No sabem que nom, ni que li donen per berenar,... però vaja peasso de performance!!!

El que ens va sorprendre de bon de veres, va ser un altre de classe, que pareix un tio normalet i empegueïdor... Però ser veu, que a n'aquest sa noxe le confunde... ja que venia amb una pinta de loca que tirava d'esquena...

Vam conèixer molta gent, entre ells, un al·lot que havia estat d'erasmus a Mallorca. Va ser un bon descobriment. També n'hi havia un altre que havia estat d'erasmus per Espanya, no era tan agut, i li va menjar s'orella tot es vespre a na Joana, dient-li i repetint-li que tiene que aprender el italiano y solo hablar en italiano. Però, mem seràs coió, si tu ets es primer que només me xerres en castellà...!!!

També vam conèixer els amics des macizo que li agrada a na Joana, un dels quals se volia follar a na Joana i s'altre a na Marianna. Apart d'aquest petit detall, els dos susodixos van agafar un pedal d'escàndol, i es pobre macizo, que s'en volia anar... allà esperant cabrejadíssim... perquè estaven a 40km d'aquí i havia de conduir. Ens en volia deixar un a dormir a ca nostra, no sabem encara perquè van decidir que tenia qualque possibilitat...

A mitjan vespre, van començar a repartir unes perruques verdes que van causar furor... (mirau ses fotos).

Noltros, explicam a tothom que Sardegna ens agrada moltíssim però que li fa falta un poc més de festa... i ara tothom ens ha de dur de festa... Una al·lota ens ha de dur a una discoteca ximpumera, un al·lot a Cagliari, i es que va estar a Mallorca ens ha de dur de festa al seu poble,... ara veurem mem...

Ja al final des vespre, devers les 6, hi havia una dona que podia ser sa mare de tots, i anava més gata que tots... no sabem ni que conyo ens deia però havia d'agafar es cotxe i havia d'anar a fer feina a les 9... quin desastre, pensam que sa ressaca li durarà un parell mallorquí de dies....

Es colofón des vespre fou es nostre altre veïnat (el que viu amb en Tiziano). Resulta que fuma canne i noltros li deiem que hem acabat es nostre avecrem i mem si ens en podia aconseguir. No entenem perquè es tio ens xerrava en francès, com si l'haguessim d'entendre millor... i noltros encara l'enteníem menys. Weno, que ens contà com a trenta vegades sa mateixa història d'uns pescadors espanyols que li duien gènero... però no sabem perquè no en poden dur per noltros... finalment vam acordar que en tenir fumera li suonariamos el campanello... millor més barato.

Reflexió del dia: ci vediamo e si non vediamo, encendiamo la luce.... i ja t'arreglaras...

Capitolo diciotto: ens reafirmem: a ses pijes ni aigua

Dilluns migdia, en arribar de classe, vam anar a tornar es plat de sa coca amb forma d'estrella que ens havia duit es diumenge sa senyora Grazia. I ella ens esperava amb una olla de salsa per sa pasta. Ens va fer un gran favor perquè vam tenir fet es dinar en un plis plas.

Dimecres, estàvem noltros estudiant tranquil·lament, quan vam començar a sentir un truller a ca sa senyora Grazia, resulta que eren ses pijes que havien vengut a cercar sa fiança. Són unes víbores, li deien que ses dues darreres setmanes de llum i aigua les havíem de pagar noltros (com si no bastàs amb els 260 que ens havien estafat ja!! males putes!!) i no li volien pagar sa basura o no se que.... Després, van venir a ca nostra a cercar coses que havien deixat i sa senyora Grazia els hi deia que si no estaven empegueïdes que ja ens havien estafat abastament... i elles que sa que hauria d'estar empegueïda era ella... bé, un caxondeo, un dramón, tothom apunt de plorar.... i noltros... allà, amb cara de esto no va conmigo, els vostres problemes les arreglau a ca vostra... res, que ses pijes van partir i lo únic que vam treure en net de tot això és que son unes truges pesseteres de cuidado! Que no tenen respecte per una dona major..., que ens van fer plorar a sa padrina mecagoncristo!!!!

Dijous, anàrem de visita a Cagliari (Palma perquè ens entengueu...). Sa veritat és que ens agradà molt, allà davant la mar, amb un percentatge més baix de grafitis i porqueria, amb cases que no cauen tant, amb un Mango, un Zara,... en fin, una ciutat un poc normal. Sa nostra visita consistí en: anar de compres, dinar com unes porcotes, fer sa fotosíntesi a n'es port, pujar moltes escales per arribar a un mirador molt xulo i com a colofon tornar loques dins una gelateria amb muntanyes i muntanyes de mil gelats... mmmmmmm gelato!!!! I ja està.

Dedicarem aquest apartat final a explicar sa teoria de na Joana... Resulta que aquí hi ha moltes funeràries, però moltes, en serio!! I na Joana ha decidit que són propietat de sa màfia, així es retroalimenten, es carreguen a sa gent que els hi fa nosa i després cobren per a enterrar-los... A més, hem constatat també que davant ses universitats sempre hi ha una funerària (bars no, funeràries sí...) pròximament formularem una teoria sobre això...

Reflexió del dia: prrrrrrrrrrrr.... no lo so.

Capitolo diciassette: una setmana “tranquil·la”

Ja fa un mes que som aquí i ses coses s'han calmat. Ara, tot ens pareix més normal... i anam fent.
Aquesta setmana ha estat tranquil·leta, hem anat a classe cada dia, hem estudiat, hem fet net, evidentment hem anat de supermecados (vam comprar un paquet de 5kg de pasta!!)... també vam anar de compres (na Marianna ja té rímel propi i na Joana un pintamorros vermell puta, així que anau alerta amb noltros!!). En fin, res massa destacable, només quatre doiets...

Dimarts vam anar d'excursió amb els de viticultura. Ja ens va anar bé perquè vam poder robar taronges (el nostre pressupost és molt ajustat... ja ho sabeu...) i vam fer un poc es coió mirant quatre parres... El que vam constatar és què tan a Mallorca, a Pekin, com a Sardenya... als tios els hi dones una pilota i, buenoo ja els tens entretinguts pel temps que vulguis... En aquesta classe, cada dia compareixen homes nous... fins i tot na Marianna ha trobat un macizo i a na Joana cada dia li agrada més el seu...

Divendres (por fin es vierneees!! de fet per noltros quasi cada dia ho és...) vam anar a Sassari, a un aperitiu erasmus a un lloc anomenat Tumbao (del que ja teníem bones referències). Al principi, estàvem desesperades perquè feia un fred de neu, d'aquests que pelen es cul de ses llebres... i noltros allà defora, sense que aparegués ningú, bevent cervesa xunga i congelant-nos es nas... Vam dir, weno almenys allà dins hi ha música així que entrarem... i quina seria la nostra sorpresa al veure que tothom ja era per allà dalt a una espècie d'altillo-zona vip.

Com que els principis mai són bons, estàvem noltros ja imaginant-nos com s'home de gas natural (congelades) a s'aturada des bus tot es puto vespre... perquè allò era una merda i el temps no passava... Menos mal que, devers les 2, sa cosa es va començar a animar. Sa veritat que es Tumbao està de conya, a més sa música ci piacce. Per a que vos faceu una idea era una espècie de Minicasino versió sarda. Vam ballar i beure Ichnusa fins que ens van treure defora. Tot va estar molt bé, si li llevam sa part en què dos sards pesats no aturaven de perseguir-nos i no es donaven per aludits amb els plantons i borderies que els hi fèiem...

Vam conèixer més erasmus espanyols (un madrilenyo macizorro) i ens van explicar sa teoria de ses italianes sobre que ses espanyoles som uns putons verbeneros. Per això, els italians perden el cul per a xerrar amb noltros i passen de ses italianes, si una italiana no vol res amb tu no pots ni xerrar amb ella. Noltros no en tenim cap culpa de que elles siguin tan mojigatas....

De camí cap al bus, vam descobrir que no som ses úniques erasmus exiliades. Vam conèixer una tropa que estan a l'Alguer. Dos d'ells eren de Sevilla i vam riure una bona estona esperant que arribassin els nostres respectius busos. A més, vam trobar un xiringuito portàtil d'hamburgueses, i amb això, a na Joana se li va obrir es cor... (a més si ho comparava amb sa merda de pizza avinagrada que ens esperava dins sa gelera... Coloma ja saps que na Jurjur necessita menjar abans d'anar a dormir...).

Dissabte, amb una bona ressaca..., vam decidir no sortir i dedicar-ho a feines que teniem pendents: provar de fer sangria amb vi de per aqui i culturitzar-nos musicalment amb les 7 edats del rock. Així idò, ens vam passar es dia a n'es sofà i davall es nòrdic. I ja està.

Reflexió del dia: con doppio concentrato di pomodoro se arregla toro toro i toro. (fins i tot una pizza avinagrada...)

Capitolo sedici: un giro per les Rambles d'Oristano

Necessitam alguna ànima caritativa que ens envii urgentment: una granera que greni bé (hem recorregut tots els súpers... ja sabeu que en coneixem molts,... i no hi ha puta manera de trobar una granera com aquella que teníem a Madriz, Mariona t'acuerdas?) i una paellera (vu?) per a 15 persones. Vos estarem agraïdes eternament.

Avui, diumenge, estam de ressaca per culpa des garrafón que donen per aqui. Ara pot ser mai que amb 3 whiskies na Joana tengui ressaca??... per l'amor de déu!! Aquí no donen gin-tonics, donen vereno!! M'estic començant a plantejar seriosament això de beure mariconades de colorins... que triste mi existencia...

Vam començar sa nit amb es peu esquerre, ja que s'únic tio que coneixíem per allà, estava intentant lligar amb una que no era sa seva al·lota... així que ens saludà tímidament i ens va fugir por tiempos...

Ja sabeu que el surrealisme és una cosa inherent a les nostres vides, així que havia de passar algo estrany sí o sí. Noltros, cada dia, en sortir de ca nostra pensam: No anam de festa, a comprar, a classe, etc... anam a recaptar material!! Ja hem assumit que això és així i au. Després d'aquest incís vos contarem que estant noltros dues a n'es carrer bevent vereno... de repente, s'ens acosten dues al·lotes i ens diuen: - Voi siete le ragazze spagnole? Pues va a ser que sí. Resulta que eren dues al·lotes que ens teníen vistes per s'universitat i ens convidaren a seure amb sa seva penya. Noltros empegueïdes, per variar, acceptarem.

Allà trobarem en Tiziano i molta gent més. Van resultar gent molt aguda (no sé si vos heu fixat però tothom resulta molt agut) i vam acabar convidant-los a una paella per sopar un divendres... així, ara enteneu perquè necessitam urgentment sa paellera... Noltros la volíem fer per a dinar un dissabte o un diumenge, però no poden. Sa veritat és que vam decidir anar a sa festa de s'universitat (que la fan ells), l'endemà fer sa giornata spagnola amb paella, truita i sangria i l'endemà sa giornata sarda amb vernaccia, pasta a la campidanese i formatge amb cucs (vu?).

En una setmana, hem passat de ser dues i conèixer únicament a ses pijes, a tenir com a 4 penyes diferents... noi siamo felice!!

Ara, mentre escrivíem això, ha sonat es timbre. Hombre!! ja era raro que avui sa senyora Grazia no tocàs es timbre!! (cada dia el toca almenys una vegada...). Resulta, que ahir el va tocar, però noltros dormíem. El que volia ahir era que anàssim a ca seva a fer uns pastissets amb ella i ses seves nétes. Com que no li vam obrir... avui ens ha duit un plat de pastissets. Quina grazzia sa senyora Grazia!!

Reflexió del dia: aquí sa gent és molt acollidora.

Capitolo quindici: Welcome Erasmus Day.

Dijous dematí, seguint amb sa nostra sort, sa persiana estava espenyada (ja feia 3 dies) i no entrava ni pissca de luss a sa sala. Així que va venir en Cisio (es des bar de baix i fill de la senyora Grazia) i ens va arreglar es trasto aquest, li va costar, però ho va aconseguir... grazzie Cisio te queremos, en tenir doblers baixarem a fer una birra i una briscola!!

Com que es bus per anar a Sassari sortia a les 3, vam dinar aviat i ens vam arreglar. Ens sentíem un poc rares per anar tan pintades i mones de dia, però sa veritat és que miraves a ses altres ties i lo nostre no es notava gens. Després de morir-nos de calor, durant dues hores, dins el sauna-bus arribarem per fi a Sassari.

Anàvem a sa festa de benvinguda als erasmus del segon quatrimestre. Estàvem superempegueides perquè tothom es coneixia, i noltros, las exiliadas en Oristano, no coneixiem ni déu. Menos mal que va venir es President de s'associació (Callisto for president!!) i ens va presentar a gent, i a una espanyola!! oeee ens podíem comunicar!!

Vam anar a una sala d'actes com a molt hortera, on es rector i els membres de s'associació van fer una mica de discurs. I sa tele ens va gravar, creiem que sortirem per es diari també... Després es rector ens va ensenyar el seu despatx, on té uns peasso-sofàs... ens van dir que era la sex-room...

Va començar sa festa, amb menjar (puaaj) i beure. Es presi només venia a abocar-nos vi i vi. Al principi estàvem allà a un racó, només deixant el nostre paper d'antisocials per anar a cercar beure. Eren les nou des vespre i na Marianna pensava jodeeeeeer que se'm farà de llarg, i na Joana que ja anava contentilla li deia: No t'estressis, carpe diem!.

Poc a poc, vam anar coneguent gent: en Simone que havia estat d'erasmus a espanya, un que ens pintava sa cara de negre, un que na Joana ja l'havia calat en fotos per es feisbuc i va resultar que era madrilenyo!! Vam trobar un grupet d'espanyols que ja ens van convidar a un botellón es dia següent, ara comencem a anar...!!

Resulta que aquí, ses ties van a pixar totes soles, i els tios en grup. Així que, dins es banyo ens vam trobar un grup de devers 8 sards que feien caxondeo. I noltros, que ens basta poc, ens hi vam afegir. Sa qüestió, ja vam estar tot es vespre amb aquesta penya. Eren molt aguts, molt divertits, indies, molt rotjos, i n'hi havia més d'un de macizo!! A més, ens van dur al seu bar, on te un altillo destrangis per a fumar, amb això a na Joana se la van guanyar.

Després vam anar a sa festa erasmus a un local que es deia Triciclo. Aquest puesto té un quartutxo a mode de peixera on hi desterren als fumadors. És un poc agobiant, perquè allà només hi caben 20 persones, i n'hi havia almanco 50!! Era un local de música comerciale, pareixia un miniCocoBongo. Vam riure molt i van passar coses surrealistes que no són aptes per aquest bloc... només vos direm que totes dues vam triomfar...

En fin, va ser una bona nit, li posam un 8,5. I ja ens veis a les 6 del dematí pillant es bus cap Oristano, que si és d'anar pareixia una sauna, aquest pareixia el polo norte, no tenen terme mig aquests autistes!

A les 8 arribavem a la nostra città, i no ens faltava d'altra que trobar a sa senyora Grazia al balcó... i com una padrina que és va sortir a n'es portal i ens va demanar d'on veníem. I com a padrina guai que és ens va dir: Disfrutau ara que sou joves! - D'accordo, non ti preocupare, és algo inherent a noltros.

Divendres, estavem pa'l arrastre. Hombre ressaca!! Como te echaba de menos!! I no hi ha res millor que passar un dia de ressaca a n'es sofà (encara que es nostre sigui incòmode) amb 2 litrones, 2 pel·lis, 2 cueces o enriqueces i 1 bon bol de palomitas!!

Què passarà avui que és dissabte??.... continuarà...

Reflexió del dia: això cada vegada mola més o algo així...

Capitolo quattordici: fent amics

Dimarts dematí, en partir cap a classe, vam trobar sa senyora Grazia a n'es portal i ens va dir que feia Minestrone per dinar i mem si en volíem. Evidentment li vam dir que sí, amb el nostre pressupost de 8 euros no podem fer aquests roïssos.

Vam tenir 5 hores de Viticoltura I, estàn fora di testa (locos) aquesta genteta!! No es poden fer 5 hores en un dia de la mateixa assignatura,... figura't tu que es professor i tot s'adormia!!

Na Joana ha trobat un macizo en el grupo (no tenim massa clar si està baixant es llistó o què...).

Durant un dels descansos, un senyor que ve a classe amb noltros, ens va començar a xerrar. I quan ens vam adonar, tothom tothom estava pendent de sa nostra conversa, i ens vam empegueir molt... però, acte seguit, feien coa per a presentar-se, i noltros supervemelles donant sa mà a tothom. Aquí, això dels dos besos en la primera cita no s'estila, quan ja te coneixen te'ls donen però a s'inrevés.

Sa qüestió, van resultar ser molt aguts i en sortir de classe ens van dir d'anar amb ells a fer una birra (Ichnusa per suposat...). Ens van fer més joves del que som i a més vam riure molt. Ja tenim amics!!

L'endemà anarem a estudiar a sa biblio on hi vam trobar els nostres nous amics, quan duiem mitja hora estudiant ens van proposar de fer un break. Això d'un break, a Mallorca vol dir CPX, és a dir Cafè, Pixo i Xigarro i au a tornar a posar colzes. Però, com que aquí, ja sabeu que sa noció del temps la tenen un poc distorsionada... el break va durar una hora i mitja. I d'estudiar niente perque després ja van tancar sa biblioteca. De totes maneres, aquest descans va ser molt productiu, vam descobrir que la visió que tenen d'Espanya és un poc patètica... es pensen que en Chayanne, na Paulina Rubio i la Cucaracha son espanyoles... na Joana estava indignada de que només coneguin lo peor... (com haureu pogut comprovar na Joana es passa mitja vida indignada... és que joder...ja els hi val...).

Reflexió del dia: si els breaks ja duren una hora i mitja sense bar,... figura't tu si n'hi hagués.

Capitolo tredici: començam ses classes oficialment

Com que tothom ens estafa per tots els costats, ses pijes no havien de ser menys. Així que au, sin comerlo ni beberlo, ens han demanat 130 euros per testa (cabrones!) i com que han vengudes fetes unes fieres i casi mos peguen... i noltros de tan bones nines som pures... au paga pur... aaai no podem sortir de ca nostra, necessitam un matón, haurem de començar a fer amics mafiosos.
Mirau lo pomes que som, que ens sabia greu que sa senyora Grazia les barrejàs i les engegàs perquè elles havien dit que partien dissabte i diumenge encara se'n duien xirmes i que no els hi hagués volgut tornar sa fiança... Cagondell!! una cossa a n'es cul els hi hauria d'haver pegat sa senyora Grazia...!!

Avui, quan hem arribat a ca nostra, ens hem trobat una noteta de sa senyora Grazia on deia que hi anàssim... i noltros... joer amb aquesta doneta, serà pesada... Idoi hi hem anat, i resulta que ens havia fet dinar: Polenta, una espècie de lasanya de sèmola, molt bona, i més contant que aquesta setmana només teníem un pressupost de 8 euros per menjar..., també ens ha donat coca de postres. A més, ha entrat a ca nostra per mirar si ens havia de canviar es butano i ens han duit estovalles i tovalloles, que mona sa nostra abuelita italiana!! Ha resultat que a n'es corral hi havia una bossa amb cortines i tapetes que aquelles dues porques havien deixat a la intempèrie, estaven totes banyades i plenes de fang!! no ens ho podíem creure!! això a sa padrineta li ha sabut molt de greu...i a damunt, quan li hem dit que ens havien fet pagar 130 euros s'ha indignat i se'ns ha posat a plorar... i noltros darrera casi casi... Ens ha fet molta pena, pobre signora, amb lo bona dona que pareix!!

Per altre costat, avui també hem començat ses classes. Es dematí teniem “Patologia della derrate alimentaria” sa professora és una dona. Quan hem passat per davant sa classe, estava oberta i dins hi havia un home, que hem pensat que era es professor de sa classe anterior. Ens estranyava que aquesta dona no comparegués, perquè ja era hora, i na Joana ha dit de pardaleria: - Si no és un home, a lo millor és una dona molt lletja... I ecco!! ha resultat ser una dona molt lletja i vestida d'home. A sa classe erem 6, i noltros en sa nostra tònica... haciendo amigos, perquè els altres 4 volien canviar de dia sa classe i com que a noltros no ens va bé, s'han de fotre..., comencem be... esperem que no ens linxin es pròxim dia...

Sa classe de s'horabaixa era Viticoltura I, en Nieddu es veu que es va acollonar amb la nostra advertència i avui sí que ha vengut. Ha resultat ser un home simpàtic, però que no té rellotge, ens ha tengut mitja hora de demés! On s'ha vist mai això? I ningú es queixava!! Caaa demà anirem més vives... Sa gent d'aquesta classe mola un poc més... són tots tios...

Pensàvem que això de fer ses classes en italià... seria un desastre... però hem agafat apunts i tot! És que som unes màquines!!

Reflexió del dia: a ses pijes ni aigua... ni paella!!

Capitolo dodici: s'inicia la nostra vida en solitari

Dijous, per fi!!, arribaren les nostre maletes!!!(que per culpa de ses nostres amigues de ryanair no teniem...) quasi li donam un beso a n'es carter, quina il·lusió: ses converse negres i sa jaqueta de na Joana (ja no es congelarà), els nòrdics, ses colònies, es rímel (ja podem sortir!) i lo més important... ses quelitaaaas!!! Moltes gràcies Toni, ti volgiamo bene!!!

Vos hem d'anunciar el nostre descobriment. Primicia mundial!! Es tracta del guanyador del festival de san Remo i també guanyador de la passada edició del reality “Amici”... ja vos podeu fer una idea de quin peu calça... Idò noltros ens hem fet fans. Se nom Marco Carta, és sard, de Cagliari i canta: nanana Tu serai la forza miaaaaa!!! nanana... no es pot ser més horter... i evidentment és el number one de s'MTV, non ci credo!!! Per a que vos en faceu una idea és una espècie de Civera, versió italiana, i estam segures de que serà la canssión del verano, resem perquè només sigui per aquí,... perquè si arribam a sa Roqueta i ens trobam en Marco Carta de verbenes, ens suicidam!!!

Dissabte, ses pijes començaren el seu trasllat. I noltros, començarem a fer es pis nostre, principalment posant una tauleta davant es sofà. On s'ha vist mai una casa sense una taula davant es sofà per a posar-hi es mòbil, es cendrer, es tabac, els peus, ses cartes, etc??. Estrenarem sa nostra taula amb una botella de vi sicilià que tenia gust a Don Simón (hem de puntualitzar que es preu no era molt diferent...).

Com que aquelles són unes rates i no ens han ni deixat sa bombilla des bany, per suposat no ens deixaren es tdt. Així que teníem sofà, taula i tele,... però no ens podiem asseure a perrear perquè no teníem tdt, i aquí, sense tdt no se veu res. Així que deicidirem anar a s'Iperstanda (porto pí xungo) a comprar-ne un. En vam trobar un de barater (seguim en sa nostra línia de pobres nines pobres) que pensam vendre per Ebay una vegada tornem a Mallorca. Inciso para la publicidad: per si vos interessa també tenim venals: dos alcatels baraters italians, un poal de fregar del barça amb fregona inclosa eh!! (ideal per a tu Biel), 3 pedaços de cuina, una tovallola que destenyeix,... i segur que acumularem algo més...

Mentre estàvem connectades a s'internete de s'Iperstanda, estàvem envoltades per un simulacre de boda, amb taules de banquete horroroses, llits de noche de bodas con músicos de orquesta, ties amb cara d'oi vestides de núvies i tot tipus de mariconades associades a una boda.... A més, quan ens dirigíem a comprar es tdt, dos tios que caminaven davant noltros ens han sentit xerrar i ens han seguit, no són paranoies de na Marianna, és verídic, els teníem aferrats darrere mentre pujàvem ses escales. Quan hem entrat a n'es Yo no soy tonto ens han esperat un rato defora però es veu que s'han cansat... ha estat una situació un poc surrealista... de fet ja no sabem el que és surrealista i el que no...

Reflexió del dia: estam començant a pensar que ses surrealistes som noltros i que lo que ens envolta és normal...

Capitolo undici: recaptant material surrealista

En primer lloc cal esmentar que sa senyora Marianna va fotre sa rentadora a 90ºC i li ha tenyit totes ses braguitas a na Joana. Na Joana diu: - Mamà, ha estat ella, jo encara no m'he acostat a sa rentadora!!

Avui, dimecres, per sortir un poc del nostre cercle viciós de supermercats, hem decidit anar a d'excursió por estos parajes, (maldita la hora!!!) per a recaptar informació per al nostre curs de sociologia que anam penjant aquí. No sabem si vos feim riure, o més bé vos feim pena, sa qüestió és que no quedeu indiferents.

El lloc escollit ha estat Cabras, on, en teoria, hi ha una llacuna amb flamencs i pajarracos d'aquests, ara, noltros, no hem vist res... L'únic que hem vist, literalment, ha estat: 2 gavines, un parc superdescuidat, grafitis i brutor, per variar, i sobretot bitxos, molts de bitxos, un de gegant i tot. En vista de s'èxit, hem anat a parar a un bar, amb terrassa, on es podia fumar (sí!! 60 cèntims menys!! perquè se n'ha fumat 3!). Era un típic bar de poble, ple d'homes vells i d'homes bruts que sortien de fer feina. Per ser estrangeres i ser dones, altra vegada érem el centre d'atenció... De fet, durant tota la nostra estada en aquest puebluxo hem estat el centre d'atenció..., sa gent ens mirava descaradament..., els que passaven en cotxe ens pitaven..., ens saludaven... res, surrealisme pur i dur.

Es colofón, ha estat quan hem decidit anar a dinar, que hem vist un cartell que deia “Ristorante il Camineto” i hem dit au venga anem cap allà que hi ha fam. El puesto en qüestió, pareixia un xalet convertit en restaurant assequible cutrillo, amb una entrada xunga que no tenia res a veure amb el que ens esperava dins. Hem entrat, i això pareixia el salón de na Preysler: mantels daurats, cortines pomposes, làmpares de xuminades de vidre que pengen.... bé,... no tenim paraules... Per acabar de rematar, totes les taules estaven plenes se senyors encorbatats amb una pinta de mafiosos que tirava d'esquena... Sa cambrera, quan ens ha vist entrar amb ses nostres converse i ses nostres pintes... ens ha calat de seguida: - aquestes són guiris, fijo!. Sa qüestió..., hem dinat ni bé ni malament i a preu assequible.

Després, mig plovent, hem anat a cercar es bus i hem trobat s'aturada tot d'una. El que no entenem és perquè li diuen aturada de bus, si no té els horaris, ni una teuladeta per no banyar-nos, ni un trist banc,... per no tenir, no tenia ni bus... resulta que el bus no passa per allà... Una al·lota molt amable, ens ha vist esperant i ens ha enviat a un altre lloc que li diuen parada de bus, però no sabem perquè... ja que no s'indica enlloc, ni de cap manera, que el bus s'aturi allà. Una vegada que sabíem on era s'aturada real, no sabíem a quina hora passava es bus... i noltros: xopes, compixant-nos i regloses malsofrides... no sabíem que havíem de fer,... i abans de pegar-nos (Mariona, ja saps com em pos en aquestes situacions de crisi...) hem tornat al bar, on només hem tengut temps per atragantar-nos amb un capuccino, ja que ens han dit que el bus passava en 10 minuts. Lo que no sabíem és que aquí 10 minuts, és mitja hora, estam començant a entendre que aquí el temps no transcorre de la mateixa manera...

Quan hem tornat a la nostra estimada città, ( Oristano te queremos, si te comparam amb el que tens pels costats... ) la guinda del pastel l'ha posada un jove, que amb es fred que feia, desmuntava ses grades de sa festa (de fa 15 dies... ) sense calçons i a amb un batín, sin comentarios...

Reflexió del dia: menos mal que en aquesta vida hi ha Heinecken...

Capitolo dieci: traumàticament traumatitzades

Hem arribat a sa conclusió de que aquí, no podem tenir un dia de tranquil·litat, d'aquests en que una pot estar tirada a n'es sofà empatxant-se de telebasura i posar les neurones en stand-by. Ni els diumenges, que són el dia del senyor, podem descansar... joder!

Estava na Marianna escurant (sí sí vos ho jur!!) i na Joana fent un xigarro congelada a sa terrassa... quan de repente plof! S'en va es llum! Joder maxo, s'ens atura es calefactor amb es puto fred que fa... Després de comprovar que erem ses úniques pringades d'Oristano sense llum... seguim amb la nostra buona fortuna... vam fer una expedició transoceànica per mirar de trobar els ploms. Quina fou la nostra sorpresa quan ens adonarem de que estaven pujats!! Joder i ara què? sa senyora Grazzia no hi era i ses pijes tampoc... que conyo feim? Començarem a pensar que teníem un poltergeist (entre es wc, els malsons macabres de na Joana, i ara això...)

En fin, entrarem en crisi profunda i ho enviarem tot a la merda i a verlas caer... El vertader problema arribà amb el començament de la fosca... quan vam aconseguir xerrar amb ses pijes (que no teníen cobertura, ja és mala sort...) ens van dir que els ploms bons estaven al carrer... na Marianna va baixar en calcetins i en un plis plas: uooo se hisso la luss!! I noltros, ... pardales..., tot lo dia a les fosques...

El dilluns, ens adonarem, per casualitat, de que s'inici de ses classes s'havia avançat una setmana. Això ens creà un trauma, no estàvem preparades psicològicament... (ja ens coneixeu...). Després de dinar, partirem resignades cap a s'universitat. Allà, esperarem davant s'aula en qüestió sense que comparegués ni cristo, a s'hora en punt començà a venir sa gent, llàstima ni un macizo en el grupo! En fi, ja hi erem tots, només faltava el professor... passaren 5 minuts i no venia... En passaren 15 i no venia, a Mallorca aquest és el moment de partir cap al bar i passar de sa classe, però aquí, com que no tenen cultura de bar... ens van fer esperar 45min, fins que vam dir joder tio ja tenim es cul pla, au anem d'aquí i que bafan'culo es professor!! Aquest va ser el nostre primer intent d'anar a classe...

Avui mati, tornàvem a tenir classe amb el mateix subjecte... que tampoc s'ha presentat, però aquesta vegada no hem estat tan pures, li hem donat els 5 minuts de cortesia i punto, a cascarla! I ara veurem mem si dilluns qui vé es presenta... No té perdó de déu, mira que crear-nos un trauma per no res...

Reflexió del dia: cuidado con nosotras Nieddu que estamos muuu locas...

Capitolo nove: Reconeixement nocturn del terreny.

Ens vam despertar amb la vana esperança de que el water s'hagués desembossat per art de màgia. En vista del poc èxit que vam tenir... vam anar al nostre súper preferit a cercar algun líquid desembossador, en vam dur dues botelles, que posteriorment, vam buidar dins el wc sense que funcionessin... que conyo hi havia dins es wc? Un mostro??

S'horabaixa, també el vam dedicar al nostre hobby preferit... i tornàrem amb dues botelles més d'un nou desembossador: Mr Muscolo (muscolo en italià significa cuixa... non capitamo niente...). Amb aquest prometedor nom, havia de funcionar sí o sí, hi teníem posades totes les esperances... Malauradament, sa primera botella no va servir de gran cosa,... bé, de res, no va servir de res... Vam deixar sa segona actuant tota sa nit,... I... eco!! a la quarta va sa vençuda!! Es dissabte dematí ja tornàvem a tenir un wc llest per a tornar a ser embossat... !!

Es dissabte horabaixa, amb la nostra principal preocupació de sa setmana resolta, el vam destinar al culto al cuerpo, que en el nostre cas vol dir a fer un cueces o enriqueces i una birra... També vam decidir que teníem ganes de sortir (ja era ben hora... noltros som bones nines, però no tant...) i vam cridar a una tal Gabriella, amiga de ses pijes, però que no tenia pinta de muerma com elles...

El que no sabíem és que ens havíem topat con el alma de la fiesta d'Oristano!! Vam anar a fer una birra pre-sopar, ens va presentar als seus colegues i vam anar a sopar a Cabras. Va ser un sopar molt entretingut i didàctic, on ens vam aferrar una catxo-pizzota XXL que estava per a llepar-se els dits, ni punt de comparació amb ses de Mallorca... Seguint amb sa gastronomia de la nit vam provar un postre sard: Seadas mmm... boníssim i com a colofón un copí després del cafè: Mirto fet de murta destil·lada i una altra cosa que es deia Montenegro.

Vam assistir a la lliçó més important d'italià: Parolacce. Na Francesca, una tia que està com una cabra, ens va ensenyar un parell de paraulotes:

- Cazzo: polla. Irònicament s'al·lot de na Francesca nomia Jacopo (es pronuncia yacopo) i sa tia es va passar tot es vespre dient-li PollacoPollacoPollacopo... i noltros que ens xapàvem!!
- Pompino: mamada, això ens recomanaren que ho diguéssim sols en l'intimidat...
- Porca Troia: puta merda, quina putada, etc
- Porca Paletta: joder, puta merda, etc.
- Figlio di Troia: supòs que no fa falta traducció,...
- Cassino i Casinó: el primer és una casa de dones de mala vida i el segon un casino de veres,... important no confondre termes...

També, ens van contar una història d'un al·lot que estava preocupat perquè estava empalmat i no sabia el que li passava, sa mare, l'envià al metge i quan tornà li va dir: no ha estat res eh? I ell va dir, no? Idoi es metge m'ha tret dues boques de pus...!! Sa qüestió, ens vam passar tot es vespre: quante bocca di pus?? - Dueeee!! jajajaja noltros encara ens xapam, a voltros segurament no us farà tanta gràcia... jajaja.

Després vam anar al que ells anomenen ses Rambles d'Oristano, on tothom beu mariconades de colorins... Na Joana està indignada, no hi havia Ballantine's i per a explicar que volia JB en va passar un fum per a descriure sa botella, que passa que aquí no saben a el que és un whisky-cola?? Cagondell de mariconades!! Com que a na Marianna ses mariconades ja li van bé,... es va fotre un mojito sense gaires problemes. Entre glop i glop, i house i house de l'any catapum-xim-pum (como no? Vos recordam que vivim 15 anys enrere...) vam conèixer gent i gent cuyo nombre, a hores d'ara, no recordam...

En fin, va ser una nit de reconeixement del terreny bastant profitosa, ara ja pensam que Oristano té potencial...

Reflexió del dia: no podem sortir de ca nostra... cada vegada tornam amb una bossa. Menos mal que els súpers tanquen de nit...