Capitolo quattro: il surrealismo

Bueno, de bon mati i havent dormit fatal per cortesia del vi barato... abandonam el que havia estat la nostra llar durant dos dies per a embarcar-nos en un futur, si més no, incert.

Hem assistit a una classe de sociologia a la intempèrie on hem descobert tot el tipus de fauna que es passeja per Sassari. O el que el seria el mateix, hem estat tres hores tirades a s'aturada des bus i no teníem millor cosa que fer que mirar i criticar a sa gent que passava per allà. Amb tant de temps, també hem descobert noves raons del perquè ens trobem tancades en el món de fa 15 anys: fa por lo menos 15 anys que no asfalten, ni canvien les rajoles de les aceres i molt menys pinten els passos de peatons (normal que així els cotxes no s'aturin, no les veuen...).

El que també hem descobert és que els buseros locos viatgen en pulma i són autistes (???).

Transcorregudes dues hores de bus (que encara no entenem com hem encertat el que ens duia a Oristano...) hem arribat a la que serà la nostra città. Després de comprovar que les cabines no funcionen, però això sí, es traguen ses monedes... hem quedat amb una tia que no sabíem niente i ens ha vengut a cercar per ajudar-nos a trobar un lloc on dormir, aquí comença el surrealisme de la nostra història. Aquesta tia ens ha duit a ca seva on ens ha presentat a sa seva companya de pis, elles tenen una habitació amb només un llit petit, per això, ens hem passat s'horabaixa cridant a bedsandbreakfasts que estaven complets perquè Oristano està en festes. Després, ens han duit a ca un tio que tenia una habitació amb un sol llit en un pis horrorós. Descripció del pis: hi havia una vertadera obra d'art contemporània (pensau que vivim 15 anys enrere) composta per una estufa de butano de l'any de la picor amb un tapete de ganxet damunt i a sobre una televisió xunga i damunt d'aquesta un arbre de nadal de plàstic dels xinos (en dos palabras: im prezionante!!) per acabar de compondre es quadre retro-barroc dins sa sala també hi havia sa gelera. Quan li hem dit que no volíem estar a ca seva, es tipo aquest ha telefonat a una parella d'amigues seves lesbianes que ens llogaven una habitació per a noltros dues. Amb el nostre superitalià xapurrejat hem decidit que com que ses dues ties del primer pis es traslladen d'aquí dues setmanes, noltros ens podiem quedar el seu pis,... però... que conyo feim aquestes dues setmanes? Aquí entra en joc la senyora Grazzia, sa casera que viu enfrente, que ha cridat al seu fill perquè ens dugués un altre llit per a ficar al miniquarto i així poder viure dues setmanes amb aquestes dues al·lotes. I així, sin comerlo ni beberlo, ja tenim pis.

(no sé si vos podeu imaginar el grau de surrealisme que ha arribat a tenir la nostra vida en aquests moments, però posau-vos a la nostra pell i rebreu!!)

Bueno, resumint, ara mateix estam compartint pis amb dues al·lotes italianes un poc pijes però ben agudes. Molt amablement es van oferir a fer-nos un plat de pasta per a sopar, i na Joana diu oooh! Menjarem pasta feta per italianes autèntiques!!... Sí sa pasta era italiana, sa salsa,... també, això sí, tot era de pot! Quina decepció!... sin comentarios...

Finalment vam descobrir que els gustos televisius d'aquestes tipes rocen sa telebasura... ens van fer veure el festival de san Remo... per lo que decidirem andiare a dormir en bon dissabte i en festes. Però tot s'ha de dir que si no vam sortir és perquè no teníem rímel degut a ses males putes de Ryanair (vos sonen, no?).


Reflexió del dia: això no és Sassari, això és Sibèria!!