Capitolo venti: Serata sarda

Divendres ens vam passar es dia preparant sangria, que amb aquesta merda de vi barato que tenen per aquí... va sortir ben xereca... Havíem quedat amb ses úniques al·lotes que coneixem per anar a sopar a qualque lloc desconegut per noltros. Lo únic que sabíem és que ens farien menjar sard.

A les 7 i 20 ens van cridar i ens van dir que a les 7 i 30 ens passarien a cercar... comor??? Ja no és sa primera vegada que ens ho fan... però que se pensen? Que jo estic aquí tot lo dia arreglada i a n'es sofà esperant que me cridis?? Com que no estàvem llestes, de fet ni erem a ca nostra... vam quedar que hi aniríem més tard amb els veïnats.

Vam partir, i per arribar a un lloc que està només a 6km vam tardar mitja hora... Finalment, varem arribar a ca es novio d'una d'aquestes al·lotes, a na Joana li piachuta molto, llàstima que estigui finançat... Per variar, vam conèixer més homes. Erem uns 15, inclòs un senyor que és es conserge de s'universitat. Ens hem fixat que aquí es mescla gent de tota edat sense cap problema.

Es sopar sard, va ser bo i abundant. Pasta (como no) a la campidanese, és a dir, tomàtiga, ceba i salsitxa sarda... pel nostre gust un poc d'espècies no li hauria anat malament. I després carnota torrada i como no, salsitxa sarda torrada.. Tot això condimentat amb una ensalada d'api i ravenets... com es poden menjar això així??

Va ser un vespre de tranquis, però bastant entretingut. Na Joana va trobar un nou macizo que no havia reparat... i na Marianna en va trobar un de nou molt agut (i no atura de donar-li sa tabarra a na Joana...).

Sa frase des vespre: lo sard és lo millor del món, i si algo no funciona és perquè realment no és sard... i si no vos queda clar xerrau amb es conserge.

Es van escollonar de noltros quan vam dir que baixam a n'es barcisio a beure birra i jugar a bríscola. Segons ells, això és cosa de vells.... A més, que com que els espanyols es passen es dia jugant a cartes al bar no tenen temps per ses dones. I que els italians (i per extensió els argentins) no juguen a cartes i es dediquen a ses dones. A lo qual noltros vam respondre que els italians i els argentins són els més cabrons de tots, perquè tenen tant de temps que no el dediquen sols a sa seva dona, sinó a totes. Molta paraula guapa, però després te la peguen... i un ens va dir que a noltros ja ens agrada que ens diguin paraules guapes i na Joana va contestar: sí, però també m'agrada passar per es portal si pot ser... vam riure molt, voltros pot ser no, però noltros sí, au.

En haver sopat, el centre d'atenció va ser en Billy, un labrador negre guapíssim i enoorme, ooooh Joana jo en vull un!!! En compran un ??

Reflexió del dia: no sabem perquè, però el 90% de sa gent que coneixem són tios.