Capitolo undici: recaptant material surrealista

En primer lloc cal esmentar que sa senyora Marianna va fotre sa rentadora a 90ºC i li ha tenyit totes ses braguitas a na Joana. Na Joana diu: - Mamà, ha estat ella, jo encara no m'he acostat a sa rentadora!!

Avui, dimecres, per sortir un poc del nostre cercle viciós de supermercats, hem decidit anar a d'excursió por estos parajes, (maldita la hora!!!) per a recaptar informació per al nostre curs de sociologia que anam penjant aquí. No sabem si vos feim riure, o més bé vos feim pena, sa qüestió és que no quedeu indiferents.

El lloc escollit ha estat Cabras, on, en teoria, hi ha una llacuna amb flamencs i pajarracos d'aquests, ara, noltros, no hem vist res... L'únic que hem vist, literalment, ha estat: 2 gavines, un parc superdescuidat, grafitis i brutor, per variar, i sobretot bitxos, molts de bitxos, un de gegant i tot. En vista de s'èxit, hem anat a parar a un bar, amb terrassa, on es podia fumar (sí!! 60 cèntims menys!! perquè se n'ha fumat 3!). Era un típic bar de poble, ple d'homes vells i d'homes bruts que sortien de fer feina. Per ser estrangeres i ser dones, altra vegada érem el centre d'atenció... De fet, durant tota la nostra estada en aquest puebluxo hem estat el centre d'atenció..., sa gent ens mirava descaradament..., els que passaven en cotxe ens pitaven..., ens saludaven... res, surrealisme pur i dur.

Es colofón, ha estat quan hem decidit anar a dinar, que hem vist un cartell que deia “Ristorante il Camineto” i hem dit au venga anem cap allà que hi ha fam. El puesto en qüestió, pareixia un xalet convertit en restaurant assequible cutrillo, amb una entrada xunga que no tenia res a veure amb el que ens esperava dins. Hem entrat, i això pareixia el salón de na Preysler: mantels daurats, cortines pomposes, làmpares de xuminades de vidre que pengen.... bé,... no tenim paraules... Per acabar de rematar, totes les taules estaven plenes se senyors encorbatats amb una pinta de mafiosos que tirava d'esquena... Sa cambrera, quan ens ha vist entrar amb ses nostres converse i ses nostres pintes... ens ha calat de seguida: - aquestes són guiris, fijo!. Sa qüestió..., hem dinat ni bé ni malament i a preu assequible.

Després, mig plovent, hem anat a cercar es bus i hem trobat s'aturada tot d'una. El que no entenem és perquè li diuen aturada de bus, si no té els horaris, ni una teuladeta per no banyar-nos, ni un trist banc,... per no tenir, no tenia ni bus... resulta que el bus no passa per allà... Una al·lota molt amable, ens ha vist esperant i ens ha enviat a un altre lloc que li diuen parada de bus, però no sabem perquè... ja que no s'indica enlloc, ni de cap manera, que el bus s'aturi allà. Una vegada que sabíem on era s'aturada real, no sabíem a quina hora passava es bus... i noltros: xopes, compixant-nos i regloses malsofrides... no sabíem que havíem de fer,... i abans de pegar-nos (Mariona, ja saps com em pos en aquestes situacions de crisi...) hem tornat al bar, on només hem tengut temps per atragantar-nos amb un capuccino, ja que ens han dit que el bus passava en 10 minuts. Lo que no sabíem és que aquí 10 minuts, és mitja hora, estam començant a entendre que aquí el temps no transcorre de la mateixa manera...

Quan hem tornat a la nostra estimada città, ( Oristano te queremos, si te comparam amb el que tens pels costats... ) la guinda del pastel l'ha posada un jove, que amb es fred que feia, desmuntava ses grades de sa festa (de fa 15 dies... ) sense calçons i a amb un batín, sin comentarios...

Reflexió del dia: menos mal que en aquesta vida hi ha Heinecken...