Capitolo sedici: un giro per les Rambles d'Oristano

Necessitam alguna ànima caritativa que ens envii urgentment: una granera que greni bé (hem recorregut tots els súpers... ja sabeu que en coneixem molts,... i no hi ha puta manera de trobar una granera com aquella que teníem a Madriz, Mariona t'acuerdas?) i una paellera (vu?) per a 15 persones. Vos estarem agraïdes eternament.

Avui, diumenge, estam de ressaca per culpa des garrafón que donen per aqui. Ara pot ser mai que amb 3 whiskies na Joana tengui ressaca??... per l'amor de déu!! Aquí no donen gin-tonics, donen vereno!! M'estic començant a plantejar seriosament això de beure mariconades de colorins... que triste mi existencia...

Vam començar sa nit amb es peu esquerre, ja que s'únic tio que coneixíem per allà, estava intentant lligar amb una que no era sa seva al·lota... així que ens saludà tímidament i ens va fugir por tiempos...

Ja sabeu que el surrealisme és una cosa inherent a les nostres vides, així que havia de passar algo estrany sí o sí. Noltros, cada dia, en sortir de ca nostra pensam: No anam de festa, a comprar, a classe, etc... anam a recaptar material!! Ja hem assumit que això és així i au. Després d'aquest incís vos contarem que estant noltros dues a n'es carrer bevent vereno... de repente, s'ens acosten dues al·lotes i ens diuen: - Voi siete le ragazze spagnole? Pues va a ser que sí. Resulta que eren dues al·lotes que ens teníen vistes per s'universitat i ens convidaren a seure amb sa seva penya. Noltros empegueïdes, per variar, acceptarem.

Allà trobarem en Tiziano i molta gent més. Van resultar gent molt aguda (no sé si vos heu fixat però tothom resulta molt agut) i vam acabar convidant-los a una paella per sopar un divendres... així, ara enteneu perquè necessitam urgentment sa paellera... Noltros la volíem fer per a dinar un dissabte o un diumenge, però no poden. Sa veritat és que vam decidir anar a sa festa de s'universitat (que la fan ells), l'endemà fer sa giornata spagnola amb paella, truita i sangria i l'endemà sa giornata sarda amb vernaccia, pasta a la campidanese i formatge amb cucs (vu?).

En una setmana, hem passat de ser dues i conèixer únicament a ses pijes, a tenir com a 4 penyes diferents... noi siamo felice!!

Ara, mentre escrivíem això, ha sonat es timbre. Hombre!! ja era raro que avui sa senyora Grazia no tocàs es timbre!! (cada dia el toca almenys una vegada...). Resulta, que ahir el va tocar, però noltros dormíem. El que volia ahir era que anàssim a ca seva a fer uns pastissets amb ella i ses seves nétes. Com que no li vam obrir... avui ens ha duit un plat de pastissets. Quina grazzia sa senyora Grazia!!

Reflexió del dia: aquí sa gent és molt acollidora.